No és estirar. És aprendre a manar sobre el teu cos.
La majoria de la gent que entra per la porta no sap ben bé què és el pilates. Ho ha sentit, s’ho imagina suau, s’ho imagina de senyores, s’ho imagina estirant. I després puja a la màquina i descobreix una altra cosa.
Un home que en deia contrologia.
Joseph Pilates va néixer a Alemanya el 1883, malaltís i prim, i es va passar la vida buscant la manera de fer que un cos feble funcionés bé. Va estudiar gimnàstica, boxa, ioga, anatomia. I va acabar amb una idea que sonava estranya per a l’època: el cos no s’entrena a cegues, s’entrena amb el cap.
Durant la Primera Guerra Mundial va estar internat en un camp a l’illa de Man. Allà, per fer treballar gent que no es podia aixecar del llit, va lligar molles als llits de l’hospital perquè poguessin moure’s amb ajuda. D’aquella idea en van sortir les màquines que fem servir avui.
Ell mai no en va dir “pilates”. En deia contrologia: la ciència del control. El nom se li va posar després, quan ja no hi era per opinar.
La forma física és el primer requisit de la felicitat.Joseph Pilates, creador del mètode
Sis principis que sostenen cada exercici.
No són una filosofia decorativa. Són el que separa fer un moviment de fer-lo bé. Quan un d’aquests sis falla, l’exercici deixa de servir.
Cada moviment demana que hi siguis. Mirar el mòbil entre sèrie i sèrie no és una opció aquí.
No hi ha inèrcia ni impuls. Si el moviment et porta a tu en comptes de portar-lo tu, no compta.
Tot surt del mig del cos: abdomen, sòl pelvià, esquena baixa. D’aquí surt la força que després fas servir per agafar pes.
Ni brusc ni a batzegades. El moviment entra i surt sense que se’n vegi la costura.
Millor sis repeticions ben fetes que trenta a mitges. Aquí no comptem repeticions: comptem qualitat.
És el motor, no l’adorn. Respirar on toca canvia completament de què és capaç el teu cos en aquell moviment.
El reformer no et posa les coses difícils. Te les posa possibles.
És un carro que llisca sobre uns rails, unes molles que pots canviar i unes corretges. Sembla un aparell de tortura fins que hi puges.
La gràcia és la que ja va veure ell fa cent anys: les molles tant et poden fer resistència com ajudar-te. Si et falta força, la màquina te’n deixa. Si en tens de sobres, te la demana. El mateix exercici serveix per a una dona de setanta anys amb una pròtesi i per a algú que entrena cada dia — només canvia com es munta.
Per això aquí no hi ha nivells ni grups d’avançats. Hi ha una màquina que s’ajusta a tu.
Consciència corporal: saber què fa el teu cos mentre ho fa.
Tots els estudis fan els mateixos exercicis. La diferència és què perseguim amb ells. Aquí no perseguim que acabis la classe cansada: perseguim que surtis sabent una cosa del teu cos que abans no sabies.
La majoria de gent arriba amb el cos en pilot automàtic. S’asseu com pot, carrega pes com pot, es lleva com pot. I quan alguna cosa fa mal, espera que passi. El pilot automàtic és el problema, no l’edat.
Connectar vol dir notar el centre abans de demanar-li res. Saber on tens la pelvis. Saber si les costelles estan obertes. Notar que l’espatlla puja quan no ha de pujar. Són coses invisibles des de fora i evidents des de dins, i són les que fan que el mateix exercici et serveixi o no et serveixi de res.
I això només es pot ensenyar mirant. Per això els grups són de quatre a sis, i per això no en serem mai més. En una sala de vint-i-cinc persones ningú no et pot dir “aquesta costella” en el moment exacte en què la costella s’està escapant.
El dia que ho tens integrat, deixes de necessitar-nos per a les coses petites. Et col·loques sola per baixar la compra. Et col·loques sola per agafar el nét. Aquest és el moment que busquem.
Cinquanta-cinc minuts, quatre persones.
Com estàs avui?
No és cortesia. Si aquesta setmana has dormit malament, has fet una mudança o tens el coll carregat, la classe d’avui no serà la mateixa que la de la setmana passada.
Respirar i trobar el centre
Abans de moure res. Sembla poca cosa i és la part que més canvia la resta de l’hora.
La sèrie, amb la teva màquina muntada per a tu
Les quatre feu la mateixa sèrie, però cadascuna amb les molles que li toquen i amb les correccions que li toquen. Ningú no va a remolc de ningú.
Et diem el teu nom
“Marta, aquesta espatlla.” Aquesta frase és, literalment, el producte. És el que no pots tenir en una sala plena.
No marxes trencada
Marxes notant el cos col·locat. Les agulletes no són l’objectiu ni la prova de res: la prova arriba dimecres, quan t’ajupes i no et queixes.
Si t’ha fet ganes, el següent pas és petit.
Omple el formulari i et diem, amb sinceritat, si aquest estudi és el que necessites i quines hores queden lliures.
Vull la meva plaça